Arribat l’estiu, d’aquella vida inoblidable, sortíem tots per la nit. Vestit curt de mànigues llargues, i unes sandàlies, les millors que tenia.
Però al ball d’aquella vetllada, em van treure a ballar. De seguida que el vaig veure me’n vaig adonar: era ell. La seva silueta inspirava temor, però la seva bellesa es destacava per damunt de tot. Els seus passos eren curts, elegants. Sentia com si tingués l’obligació de correspondre’l. I un, dos, tres; i un, dos, tres. La cançó era una petita composició de Tchaikovsky, però per a mi aquella melodia ja era màgica. Les seves mans m’oprimien les costelles, però m’agradava, per què el sentia agafat a mi, com una cadena. Quan me’n vaig adonar, ja s’havia acabat la música. Em vaig quedar sense expressió, i les seves mans es van desprendre de mi.
Vaig baixar del Ball, i l’aire m’anuncià que les dotze ja havien passat. La platja, deserta, s’estenia davant meu. Vaig treure’m les sandàlies i vaig començar a córrer. Sense destí, sense cap lloc on anar, la meva mirada només estava posada al mar. Però quan ja era a tocar de les onades negres per la nit, una mà em va tapar els ulls. Vaig somriure i em vaig girar. Estàvem tant a prop que els nostres cors anaven al mateix ritme, i la seva respiració donava peu a la meva. Els seus ulls brillaven enmig de la foscor marinera.
No m’ho vaig pensar. El vaig besar. I després de molta estona de caminar, per la sorra de la platja, ens vam adentrar al mar, vam començar a caminar i a caminar, agafats de la mà, fins que ja no ens vam veure més.
Vam vendre els nostres somnis, ens vam fer fills d’aquella nit eterna...
Allò que no tornaríem a ser mai més.

Seguir AutorRecomendar Texto Agregar a Favoritos