Sempre AixÍ

Sòrdides amarres han esquinçat el meu destí,
del mundà a la manera divina,
constel, elegants, els meus somnis
augurant els petits bastidors
en els quals he d'entreveure
que no aguanto més les meves penes.

Ja no apel a madrigals,
sonets, sextines, tercets,
que revelin els secrets,
transparents i indiscrets,
soscavant genitals i clavells.

Impassible i lasciva luxúria,
per tu prego, per tu viu, per tu moro.

Un torrent de llàgrimes emergeix,
i submergeix la meva ànima corrompuda
obligant-me a la fugida.

I arribo, per fi arribo
a la lúgubre caiguda,
fúnebre i sense sortida
de l'amor.

No vull enyorar carícies,
no vull encendre passat ...
no vull.

Aliéntame a discórrer
sobre l'haver
de la inexistència existencial.

Vessa la vostra gràcia en el meu peu,
daurat, abstret en caminar
sobre els teus pits, avui aliens
al meu honor.

Sóc indigne de tu i el teu aire,
de la teva mel, la teva aigua.
El sabor de la rosella infusa
m'acompanya fins a l'entrada
després d'infinits esglaons.
L'infernal cruixit de dents,
crits i saliva a terra
d'una sala dibuixada amb dements.

Averno dalt, no a baix,
cap al que vaig prendre la drecera:
desamor.

Aquesta és la magna obra d'Ell,
Summe Pontífex de la bogeria,
de la mà homicida de l'humà
i l'ocàs dels sants.

13 / octubre / 2009

Etiquetas:

Mas de Txiki