TusTextos

La Princesa de Porcellana

LA PRINCESA DE PORCELLANA

En el temps que Barcelona era una ciutat normal. Vull dir, que
era la ciutat antiga de Barcelona, i que encara existeix. La part
de la catedral, les muralles, els palaus i tot allò tan bonic, del
temps de la Celestina, i els contes de les mil i una nits. A
Barcelona hi ha hagut prínceps blaus , prínceps daurats i
prínceps destronats. És una ciutat que ho ha vist tot. També ha
vist a una noia molt maca. Vivia al Palau de La Virreina. Era
tan maca, que tenien por que es marxes volant per la
finestra,que se l’emportés un ocell o una gavina. O se
l’emportés la lluna , o el sol. El cert que tot el que vivia la
volia. Era com la música, l’aire i el cel, tot junt.
Quan plovia, no es mullava. Fins i tot l’aigua l’estimava i feia
el possible per que no agafes un refredat. El sol baixava la
intensitat dels seus raigs per no cremar la seva pell tan fina i
sensible. El vent fort, també s’aturava al veure-la i la saludava
amb un xiulet. La Tramuntana arribava just a la seva finestra, li
donava un petó i s’aturava el vent de cop.
Els mariners tenien que estar molt atents, quan passaven pel
port de Barcelona, perquè els vaixells es desbocaven, i pujaven
tot corren amunt la Rambla de les Flors . Li van posar aquets
nom, perquè ella era totes les flors. Si no s’apropava a la
finestra, no hi havia flors. I quan les obria , les flors fugien dels
camps i volaven cap a Barcelona, fins que la veien, més bonica
que el cel i el sol junts. aleshores es tranquil·litzaven, deixaven
de volar, i entraven dins de les cassetes dels venedors.
Les ciutats eren molt boniques a l’edat mitjana. Feien olor de
pis i de mer.. .També feien olor a galliner, a porc senglar
autèntic. A brau, a gos. Es podien gaudir els olors més
repugnants barrejats amb l’olor de coses de menjar. Amb peix
del mercat, fruites i verdures. Embotits. Herbes medicinals,
menta , canella , romaní.. També flors, perquè no tot era
porqueria i mal olor. Hi havia certes parts més propenses. Per
on transitava la gent i es gaudia la festa. La gent acabava
borratxa i dormint al carrer. Era normal a las ciutats que hi
havia convivència i activitat mercantil. Malgrat tot, les ciutats
no deixaven de ser naturals. Hi havia boscos molt a prop,
conreus, camps. Horts, canalitzacions ,aigua, sembrats. Fruits i
fruites. Eren ciutats rurals. Amb masos i palaus a prop i
separats . Amb edificis que feien de hostals. Altres que feien de
magatzems. Des de la ciutat portuària, les mercaderies fluïen
terra endins. I també arribaven a la ciutat, per ésser
intercanviades ,venudes , o exportades més enllà del mar.
La nostra bellesa no es tenia que preocupar per les males olors.
No les coneixia. Els perfums la perseguien i l’envoltaven. Fins
i tot els seus escrements , eren nets i polits com la mel. Una
coseta tan maca no podia durar molt de temps soltera. Els
prínceps rics i humils venien de totes parts. Uns li oferien
palaus , altres coves immenses plenes de tresors. Altres li
oferien jardins i poesies. Altres la portaven vaixells o
mercaderies. La seva fama s’escampava per tot arreu. I la seva
bondat també. Feia moltes coses pels humils i els nens. Pregava
favors i donatius als nobles, a Barcelona, va regnar la pau i la
felicitat durant força temps. Va organitzar l’assistència
sanitària. L’ajuda als parts. Un servei d’assistència als malats
aïllats. Com ara les ambulàncies, però sense sirenes, ni tan de
xivarri. Pot ser no trobareu dates històriques. Jo les he cercades
infructuosament. Al arxiu de la Corona d’Aragó, tan sols vaig
trobar un paperet que tenia escrit : “Aquets missatge
s’autodestruirà dins de deu segons.”. I eixint va succeir , el
missatge em va petar entre les mans, una flamarada molt
sorollosa em va cremar els dits . Ho sento les proves han
desaparegut misteriosament. En aquell temps hi havia molts
alquimistes. Pot ser van fer una formula secreta, que també ha
desaparegut.
Ella també va desaparèixer. La Srta. Susanna de Porcellana
se’n va anar una matinada. Amb un home que no sé sàvia si era
príncep o criat. Era un home, això era ho important. I
s’estimaven, que també era important. I no volien ser famosos,
ni sortir al LecTorras, ni al Jola , ni al Adéu, ni al Setmana
Passada de Rosca, Ni al caps de setmana. Es va assegurar que
no fos torero. Els toreros surten granotes, i acabes fins a les
astes d’astes, banyes , cues , i orelles sordes. Tampoc era molt
popular entre els catalans fer-se torero. L’únic torero famós de
l’època es deia Albert i no era torero. Coses rares de l’etat
Mitjana, els toreros catalans, cantaven cançons de toreros, però
no es ficaven al “ruedo”. Tontet no era , a demés estimava als
animals. Tan sols torejava psicològicament. I encara així, el
toro ho agafava i li donava un repàs que ni al Manolete. Altre
handicap del torero Albert: Moria cada dia al “ruedo”, sense
trepitjar-lo. Pot ser mai no ha vist cap brau, apart d’ell mateix.¡
Em mataaaa !. Menys mal que això no ho llegirà ningú, i
menys ell. Encara deu estar pensant en el Codi del Vici. Em
remataaaaa ... fiii ..piiiii ... end d’emissió....

* Nota pels notes que ho noten tot. Com haureu pensat
malament, aquesta Porcellana, no te res a veure, amb la nana de
Porcellana del Pau ARRIBA de Triana, cantador de la Arriba
del Riu Tiana del Maresme. Allò era una nina de Porcellauna.
Les nines dels rics eren de porcellana xina. Les dels no rics,
eren de terrissa i les feien a Terrassa, i les de llauna, eren les
que es feien els pobres amb les llaunes de sardines. Tot això
estat documentat en els Art chips del Regne de Tiana ( situat
uns metres abans de la Conreria ).

Marcel·lí Miret - El Quixot Català
Marcel17 de diciembre de 2013

2 Comentarios

  • Asun

    Seguro que es muy interesante, quizá podrías publicar la versión en castellano? yo te lo agradecería mucho. Un amigo publicaba primero la catalana y luego la castellana, eran poemas.
    Feliz Navidad.

    17/12/13 08:12

  • Marcel

    Gracias Asun, me parece que lo tengo en castellano. Lo publicaré y gracias por tu comentario, a veces hace uno las cosas pensando que no las lerá nadie

    03/07/14 12:07

Más de Marcel

Chat