El meu nom és Mariam, suposo que aquesta historia mai arribarà a les mans de ningú, però en el cas remot que algun dia hi vagi a parar, vull que sàpiguen, lu dur que és viure.

Molta gent pensarà que jo, una nena de tretze anys no hi fa res escrivint, però resulta que jo no sóc com les altres nenes de tretze anys: no tinc cap mansió al mig de la ciutat, no em passo les tardes connectada a l’ordinador, tampoc surto amb els amics, no porto mini faldilles com les altres adolescents i el més fumut de tot és que no camino, ni corro, ni ballo, ni nedo com els altres, ni tan sols tinc la voluntat de parlar.

La meva historia comença a Barcelona, els meus pares són àrabs però jo sóc nascuda aquí, vaig néixer amb paralisi total, no puc moure cap membre extern del cos. La meva mare va morir en el part i el meu pare va fugir de casa abans que nasqués jo. El primer que vaig veure a l’obrir els ulls per primera vegada va ser l’últim sospir que es va endur la vida de la meva mare.

M’he criat en un orfenat de Sarrià, els pocs amics que he arribat a fer han marxat, perquè alguns pares els han acollit, però en canvi a mi tots els pares que m’han vist, han fet cara de circumstancies i dolor, per ni un s’ha acostat a parlar-me.

La única amiga que mai m’ha abandonat a sigut la Sofia, ben bé no és una amiga perquè ella és la dona que mana a l’orfenat, ella em parla em saluda i em dona de menjar, però ella també tard o d’hora se n’anirà, com tots, em dirà adéu i s’oblidarà de mi, com tots, sóc només una petita nena, en un petit barri, d’un gran món, perquè hauria d’importar algú, jo?

Però en fi, del que us vull parlar és del dolor, la tristesa i les ganes de morir que tinc, quan veig la mirada de les nenes del carrer, que xiuxiuegen, quan veig que els pares abracen els fills, quan veig el món que viu al meu voltant i jo que sentada m’ho miro tot sense dir res.

No només estic morta per fora, si no que dia, dia la llavor que tinc a dintre es va fent gran i vol sortir a córrer i volar, vol sortir a viure, però no puc deixar-la anar, el sol fet de pensar fa que imaginar sigui difícil per mi.

Volar, tant de bo pogués recórrer de dalt a baix el cel i veure els ocells, volar com ells, i ser lliure, lliure per sempre més.

El sol fet que cada matí obri els ulls i respiri, fa que vegi una petita llum en el fosc túnel, fa que per últim cop la il·lusió aparegui dintre meu.

He d’admetre que, no sóc la persona més optimista del món, però en la meva situació, qui no voldria fondre’s i desaparèixer per sempre més.

El que us vull explicar és la simplicitat de la vida, del saber i del morir, la seva senzillesa i la seva irrealitat.

Per això començaré la historia parlant de tu.

Anna Mundet Molas

Seguir AutorRecomendar Texto Agregar a Favoritos

3 Comentarios

• 

  Ultramor

  Me encanta leer en otro idioma.. parece una canción -esas complejas que van la idea y la música por lados distintos, pero conectados intimamente-
  
  
  saludos

  24/09/10 07:09

• 

  Grekosay

  Salut:
  La Nature est un temple où de vivants piliers
  Laissent parfois sortir de confuses paroles;
  L'homme y passe à travers des forêts de symboles
  Qui l'observent avec des regards familiers.
  (Baudelaire)

  24/09/10 09:09

• 

  Indigo

  Aparenta una de tantas para alguno, no para mí, sigo atento el desarrollo. Salud.

  25/09/10 03:09